divendres, 7 de setembre de 2007

El curiós cas del cafè per a tothom

Sorry, no ENGLISH version available this time!
Un cop mort Franco, l'Estat Espanyol es va trobar amb un puzzle, les peces del qual calia encaixar. Tasca complicada que obligava a fer exercicis de funambulisme entre els militars, d'una banda, i les legítimes aspiracions de les "rebels" Catalunya i Euskadi de l'altra.
Es va arribar a la conclusió que l'estat de les autonomies era el més convenient per garantir la convivència entre els pobles que formen Espanya. Tot i això, des del punt de vista dels militars, la "descentralització" que suposava aquella estructura posava en perill "la unitat de la pàtria" (el 23-F representaria el punt de màxim estrès dins d'una gran part de la cúpula militar), mentre que pels catalanistes, nacionalistes, sobiranistes... s'inaugurava una nova era que, gairebé de manera immediata, començaria a demostrar-se poc ambiciosa i molt aigualida.
Un efecte directe d'aquests nous temps ha sigut, pràcticament des del primer dia, la posada en marxa del que s'ha conegut com a "cafè per a tothom". En temps de Felipe González se'n va parlar i ahir, 25 anys després, encara se'n feia referència. Caram, caram...
El projecte d'Estatut que va aprovar el nostre Parlament al setembre de 2005 era, per molts espanyols, un atac directe a les essències de la pàtria. Fins i tot l'Estatut retallat ho continua sent, per alguns. Els catalans érem, com sempre però més que mai, insolidaris, egoïstes, independentistes, nacionalistes i tot el que vulgueu dir. Però tot i això, curiosament, qualsevol territori de l'estat corre a "demanar-se" allò que Catalunya ha sol·licitat primer, per no ser menys. Apart que sembla el guió d'una pel·lícula infaltil, hi ha una pregunta que sempre em ronda: si els territoris "políticament afectes" (és a dir, tots excepte Catalunya, Euskadi i, en menor mesura, Galícia) reclamen per a ells allò que, segons ells mateixos, els "nacionalistes" volen per carregar-se l'estat... ¿perquè ells no demostren com s'estimen l'Espanya que tant diuen defensar, per exemple renunciant a governar-se ells mateixos i cedint totes les competències al govern central?
Espanya és un país que viu un estat de permanent incoherència. És cutre a més no poder. I cansa, cansa tant que costa no agafar-li mania. Naturalment que la gent, els individus, agafats d'un en un són una cosa. Per això tinc amics espanyols, i fins i tot un que es troba, políticament, a les meves antípodes. Però com a conjunt, com a societat, m'afarta a més no poder. Quina mandra.

7 comentaris:

Sylvie ha dit...

Tot i que ja saps que no comparteixo al 100% el teu parer, reconec que tens raó. Espanya acaba fartant, sembla que realment ningú se l'estima com s'estimen França els francesos per exemple.
Què tal per Alemanya?

Sergi ha dit...

...i tant Ferran, quanta raó que tens company... No només cansa i afarta sino que de vegades fot una pudor de naftalina que espanta. Posats a analitzar una mica en profunditat et dones compte que Espanya és un pais desenvolupat gràcies al turisme i poquetes coses més, i curiosament el destí turístic més visitat és Catalunya. Madrid en menor mesura és al segon lloc i ara hi ha un intent desesperat de potenciar la Comunidad Valenciana (PP)... Ens haurien d'estar agraïts i en canvi només en donen cops... Podria seguir però no vull calentar-me que és diumenge...
Salut

nur ha dit...

Jo tampoc comparteixo la teva opinió al 100%, però sí la de les persones. Tinc cada cop més clar que Espanya no ens estima, però és allò del perro del hortelano (que ni come ni deja comer) o, en versió més nostrada, vol i dol. [Aviam si tenim dallonsis i en fem versió anglesa :P]

Jo, per si de cas, me'n vaig a explorar territoris. Ens veiem! Bon viatge a les Alemanyes, Ferran! :)

Ferran ha dit...

Sylvie, és que, noia, costa estimar algú que no t'estima. I francament, em sembla clar que Espanya no ens estima gens, als catalans. I que, a més, això no és precisament nou!
Dll 17 pujo cap a Alemanya, de moment encara sóc a BCN, amb els últims preparatius...

Hehe, Sergi, ja ho dius bé: més val aprofitar el diumenge per relaxar-se... Però és encertada la teva anàlisi des del vessant turístic. Els Països Catalans reben el 60% del turisme de tot l'estat espanyol, i certament Catalunya n'és el primer receptor. No els aniria gens bé, als castellans, un divorci!

Nur, vol i dol: "wants and hurts"? no, no cola, oi? ;-)

kanuddao's ha dit...

Jo, la veritat, comença a donar-me igual qui pren o qui deixa de prendre cafè. Volíem gestionar Rodalies i ja ho tenim (amb toooooots els matisos que hi volguem posar), doncs guai. Me la sua el que vulguin o demanin altres comunitats, serem els catalans els que seguirem tenint banyes i ens pintaran de vermell. I així en tot. Ja s'ho faran. Tenim un camí a seguir, dóna igual el que tingui o vulgui tenir altra gent...

Josep Amílcar Albert ha dit...

N'estic fart d'espanya!! I també n'estic fart dels valencians, catalans i illencs que deixen de sentir-se allò que són, per exterminar-se i sentir-se espanyols.
Ho sent, avui 11 de setembre altra vegada els feixisme del PP valencià, amb la connivència del meninfotisme del PSOE valencià i català ens tornen a amenaçar amb el tancament de TV3 i l'embargament dels bens d'ACPV si no paga la denúncia de 300.000 €. I aquesta sembla que és la bona.

Ferran ha dit...

Ei Kanu, he de reconèixer que fins fa poc no ho veia com tu: em feia "ràbia" que, cosa que demanàvem, cosa que "copiaven". Des de fa un temps, però, estic en la teva línia: els altres que demanin el que vulguin, que l'important és el que aconseguim els catalans.

Josep, l'obsessió pel tancament de TV3 i la persecució d'OC són un dels tres del PP (i, com dius, del PSOE per omissió). És esgotador, i és només la punta de l'iceberg. No sé què passarà amb nosaltres com a poble, però no podem deixar de treballar per aconseguir un país normal.