dilluns, 13 d’agost de 2007

Lliure

ENGLISH Version below
Que la mort és alliberadora és ben evident. Pobles i persones aspiren, en situació de normalitat, a la seva llibertat, a poder decidir quin camí fer, per on tirar. En Xirinachs ha sigut un esclau durant els seus 75 anys de vida, però ara ja és lliure. La llibertat que no ha pogut veure disfrutar al seu poble, Catalunya, l'ha aconseguida ell per la via ràpida. Quin camí li queda ara al seu país?

Free
Josep Maria Xirinacs died at the age of 75, last Saturday. He commited suicide. He felt he was a slave, and so was his country, Catalonia. He knew death brings freedom, and so decided to die. Unfortunately, he's gone without seeing his beloved Catalonia free. What's the way left for his country?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Segons el punt de vista de Victor Aleixandre, Xirinachs(quin cognom tan bonic) més que suicidar-se ha decidit quan i com volia morir.
El que és evident és que per la trajectòria de la seva vida, aquest home tenia collons.
Potser ha passat uns moments amargs però jo el vaig veure a la tele fa uns mesos i em va semblar combatiu i valent. Potser en Victor Aleixandre té raó.
Jo personalment ho trobo amarg però comprensible.
Aquest país és xenòfil(de les òsties que ha rebut) i deixa els seus propis fill en pilotes i a l'intemperie.
Catalunya i els catalans han d'entendre que els catalans a Catalunya primer, els estrangers després.
Segons un comentari d'un altre blog:
Marià Vayreda, l'any 1900!: "És un error creure que el poble català és afectat a lo seu i refractari a tota influència forastera. Lluny d'això, jo crec que en sa idiosincrasia, per altra part admirablement equilibrada com la d'una de les races més susceptibles de perfecció, hi manca bona dosi d'amor propi i d'egoisme col·lectiu. D'això naix aquesta modèstia que li fa desconèixer sos propis mèrits, aquesta pobresa d'esperit, aquest encongiment que el fa desconfiar de son propi valer, aquesta admiració innocent per les gales de l'oratòria brillant, per ell inaccessibles, aquesta bonomia, en fi, de poble primitiu amb què es deixa emmelar amb sols tocar-li la barbeta; deficiències totes, que l'han posat a frec de caure vençut als peus d'alta raça ardida, absorbent, fantasiosa, d'exterior brillant però buida de cervell."

en Ferran ha dit...

Anònim, coincideixo amb la visió de la realitat del nostre país. Pel que fa a en Xirinachs, crec que ha decidir plegar perquè era massa lúcid per suportar la realitat de casa nostra; em fa por pensar-hi, però a mi de vegades també se'm fa difícil!
Visca Catalunya lliure!