dissabte, 7 de juliol de 2007

La "insuportable lleugeresa" de viure

Sorry, this post is not available in English
"La insuportable lleugeresa de l'ésser" és el títol del llibre més conegut de Milan Kundera. Me'l vaig llegir fa anys i em va impactar molt. De fet, és parcialment responsable de la meva actual percepció de la vida. En el llibre, Kundera trasllada la idea que la nostra existència és essencialment insignificant, que cada decisió que prenem és irrellevant. La vida només es viu un cop, així que quan prenem una decisió no podem saber si hem fet bé o no. Tampoc podem rectificar decisions perque no podem fer marxa enrere.
Aquests pensaments els vaig traslladar a la meva pròpia vida i, de forma no gaire conscient, vaig començar a aplicar-me'ls. Jo crec que la vida és com... (no!, no diré "una capsa de bombons", hehe) com una xarxa d'autopistes. Circules per una d'elles i, cada cop que arribes a una sortida, tu tries si l'agafes i vas cap a una altra banda o bé si segueixes endavant fins a la propera sortida... o la següent. Mai podràs saber si les sortides que decideixes agafar són les millors per tu, senzillament perquè mai hauràs agafat les anteriors i per tant no podràs comparar.
Me'n volia anar a Berlin, per això he agafat la sortida "excedència del curro" i, després, la sortida "Berlin". M'he equivocat fent-t'ho? Ni idea, no sé què hauria passat si hagués passat de llarg la primera sortida, la d'"excedència", i hagués continuat per la mateixa autopista d'abans. Hauria sigut millor? Impossible de saber.
(No poso l'exemple de Berlin per res en concret; només per explicar-me).
I vosaltres, ¿sou de donar-li voltes a les coses, de qüestionar-vos sovint les vostres pròpies decisions, o bé tireu milles amb el que creieu que heu de fer i el que hagi de venir, ja vindrà?

13 comentaris:

Anònim ha dit...

penso que quan prenem una decisió ens ho repensem una mica...pros i contres, què diu el cap i el cor....però sense donar-li massa voltes ja que sinó l'opció caduca i ja no hi som a temps...
la meva sortida d'autopista és la de l'empordà...canvi de feina, piset....i nous aires!
petons i ens veiem aviat envoltats de pilotes...jejeje....com els vells temps?!
eli

nur ha dit...

Jo crec que de vegades prenem decisions sense adonar-nos-en i després ens sembla que ho hem fet bé (o potser només ens autojustifiquem per la decisió presa una mica inconscientment). Em refereixo, és clar, a decisions rellevants perquè de decisions, per desgràcia per als indecisos com jo, se n'han de prendre 3.000 al dia (però no tenen, evidentment, la transcedència de la mena de decisions de què parles).

I tant que hi penso: sobretot algunes que ara, als 40, ja no tenen volta de full. O les prens o ja fas tard i no hi ha temps de canviar (i no vull parlar més)!

en Ferran ha dit...

eli, deu-n'hi-do tots els teus canvis d'aquest últim parell de mesos! Sí, ens veiem aquest cap de setmana, que em bé molt de gust que ens posem al dia!
nur, estariem d'acord que, pel que sembla, la frontera dels 40 ens empeny a prendre munts de decisions. Segur que no ens equivoquem! :)

Puji ha dit...

Uf! No sabria pas dir-te...

kanuddao's ha dit...

Mmmmm... no sé, tiu! Jo em menjo molt el coco a la prèvia, un cop he près la decisió, allò va a missa a no ser que hagi comès (i me'l facin veure) un error garrafal pel camí.

Pel que fa a la vida... molts cops m'imagino una partida de cartes en les que la banca ja ha repartit i et toca, amb el que tens, fer la millor 'combo' possible. Aquest pensament l'aplico en algunes situacions i la veritat és que m'estalvia forces decepcions quan alguna cosa no va bé... toca adaptar-se a la nova conjuntura i treure'n el màxim partit novament. Lamentar-se no serveix de gran cosa. La suerte está echada!

Anònim ha dit...

Que li expliquin a un xaval d'una favela, això de les decisions...El dia que hi hagi igualtat d'oportunitats en parlem de les decisions i de la capacitat d'obrar - i no cal anar a una favela-.

Jolines, avui estic profund i no m'he llegit el llibre aquest...

Salut,
Guifré
pd. Bé, la veritat és que m'he obert un compte de correu electrònic nova. Ferran envia'm mails i direccions- de la bea p.ex.- a guifre.belloso@gmail.com

en Ferran ha dit...

puji, una manera una mica bèstia de començar la setmana, no? Amb plantejaments metafísics, hehe... La qüestió queda oberta per quan arribin les muses :-)
kanu, ta bé això del repartiment de cartes. Trobo que és una altra manera d'enfocar-ho, però el plantejament crec que se sembla força al que jo comentava. Del tot d'acord: alea jacta est!, que deien els romans!
guifré, discrepo: el xaval de les faveles TAMBÉ haurà de prendre decisions. Una altra cosa serà quines opcions tindrà, però amb les que tingui s'haurà de mullar.
Ara t'envio un correu-e :-)

nur ha dit...

En Guifré té raó: jo molts cops penso que si hem tingut una vida més o menys fàcil (és, almenys, el meu cas) no ens podem pas queixar amb gaire justificació de menjades de coco, preses de decisions. No hem tingut la vida dels nens que viuen a les fabelas ni de bon tros!

Jo sempre he menjat (i si no ho he fet era perquè no tenia gana), m'he pogut dutxar cada dia, he dormit sota sostre, he tingut família i amics a la vora...

Tot i que no tenim els luxes que voldríem i que, de vegades, estem nerviosos, neguitosos, patim contratemps, desencants, desencisos amorosos... la vida, al cap i a la fi, no ens l'han posat molt complicada, oi? :)

Bé, que consti que parlo per mi, eh?

en Ferran ha dit...

Segur que si ens comparem amb altres no tenim motius de queixa, estem d'acord en això. Però sempre ens queixarem, perquè cadascú al seu nivell aspira -amb tota la legitimitat del món- a millorar, oi?
Sort per tots! :)

nur ha dit...

Ferran: si en realitat faig d'advocat del diable! Jo em passo la vida queixant-me.

De fet, fa uns anys vaig elaborar la meva coneguda (en cercles íntims) teoria del gra, que diu el següent: qui no té problemes, però te un gra, el gra és un gran problema.

Capisci? :P

PS Avui un company de la feina ha plegat per marxar uns mesos a Berlín. És un senyal diví?

en Ferran ha dit...

I ben bé que fas; tenim tot el dret a queixar-nos! (i també a treballar per obtenir el que volem i poder deixar de queixar-nos, hehe).

Coi, la vida és complexa i plena de cicles; i ara estem bé, i ara volem més, i ara guanyem i ara perdem... I queixar-se és legítim, i deixar de fer-ho també! (digue'm relativista, si vols :)

PS: Què està passant amb Berlín? Ens hi trobarem tots, allà dalt! A veure si et trobo un dia d'aquests per l'Skype (m'hi poso poc... però em sembla que tu també! :) i m'expliques a què hi va, aquest copmany teu (digue'm relativista... i xafarder, jiji).

nur ha dit...

Relativista, xafarder! :P

Això, aviam si coincidim i t'explico tafaneries :P

Quan hi marxes tu? Suposo que no abandonaràs les teves obligacions blocaires, no?

en Ferran ha dit...

Haha!, així m'agrada, teixint amistats a base d'insultar el personal!, haha. És brooooooooooooma! :)
Marxo el 16 de setembre (o el 17, dia amunt, dia avall). I, efectivament, les obligacions blocaires me les enduc. Conec un locutori (turc, clar) on et pots conectar a internet per... 0,40€/hora!)