dijous, 7 de desembre de 2006

Retorn al passat

Fins ara tots els posts que he escrit han estat comentaris sobre fets d'actualitat. Avui faig una excepció per explicar una mena de viatge al passat que vaig fer ahir amb dues de les meves cosines, la Marta i la Magdala. Vam anar a La Vilella Baixa, el poble del Priorat on van viure els nostres besavis paterns. Hi haviem estat força vegades mentre ells, en Ferran i la Pilar, vivien. Però ara feia més de 15 anys que no hi haviem tornat.

La idea d'anar-hi em feia ilusió des de temps enrere. Suposo que només calia esperar que arribés el moment adient i la companyia adequada i això va passar ahir. Entrar al poble per la carretera de Gratallops ja va ser emocionant: veure les vinyes que havien sigut de la família i per on haviem corregut de petits, a peu o en tractor, el silenci absolut d'aquelles contrades i, al fons, intuir el poble... Vaig començar a sentir una barreja de melangia pel passat que retornava i, al mateix temps, d'impaciència per arribar-hi, per tornar a caminar pels carrers de La Vilella...

El dia va transcórrer farcit d'anècdotes que van fer el viatge encara més especial del que ja prometia ser. Només entrar al poble, baixant per la carretera a mà esquerra... la casa familiar! Tot semblava seguir igual. Fins i tot la porta de ferro que hi dóna accés, amb les inicials FP (pel meu besavi: Ferran Porta) gravades, seguia impertèrrita, com si res no hagués canviat. Semblava que en qualsevol moment l'àvia sortiria al balcó des d'on sempre ens rebia i ens acomiadava.



Vam aparcar al centre. Bé, a prop de "Cal Centre", de fet, que és el nom del bar del poble. Vam anar gairebé directament cap al "Racó del Priorat", un dels restaurants del poble on sempre anàvem a menjar. Quin dinar! Ens vam posar les botes, amb fantàstica sobretaula d'un parell d'hores inclosa. Una de les anècdotes del viatge van ser les mini til·les que ens van servir a la Marta i a mi: les vem batejar com a "chupitos" de til·la. Als del restaurant els vem preguntar per la casa dels besavis, que ara és una casa rural que gestionen ells, i ens van donar informació de preus, de les condicions en què es troba, de quanta gent hi cap... Vem decidir que hi anirem a passar un cap de setmana!

Per la tarda vem anar al cementiri. Potser hi haurà qui ho trobi innecessari però ho voliem fer: no vem anar als enterraments de cap dels 2 besavis i voliem veure el lloc on eren enterrats. Una altra anècdota: en arribar-hi la porta estaba tancava amb clau. Per un cop que ens animem a baixar a La Vilella, vem pensar, anar-nos-en sense poder-hi entrar ens feia ràbia així que... com el mur és baix... mmm... i si...? I sí, el vam saltar! (ho confeso: això no ho havia fet ni quan era un crio. El meu nebot, el Marcel, devia alucinar de veure que per un cop ell no era l'instigador d'una malifeta sinó que sa mare i els seus tiets eren qui ho proposaven! :-)

Per acabar vam decidir anar al bar, a "Cal Centre", i fer una partida de dòmino com s'ha fet sempre en els bars de poble. Què bé hi estàvem! Quin silenci, quina tranquilitat! Quan feia una estona que hi jugàvem, l'home del bar i la seva dona ens van preguntar si érem d'allà. "No, som besnéts de Can Porta". Què els vem dir, mare meva! Vam començar a parlar de la família i xerrant, xerrant ens vam assebentar que l'avi Ferran... havia sigut alcalde del poble en la immediata postguerra! Tampoc no van faltar els comentaris tipus "l'àvia Pilar no es parlava amb la seva filla Encarnació" i semblants, hehe.

Quan ja era ben fosc vem decidir que haviem de tornar cap a Barcelona. Són gairebé dues hores de camí. Vam sortir per l'altra banda del poble, cap a Poboleda, Scala Dei i, més enllà, Alforja. Allà, a la cruïlla de les dues carreteres que la travessen, la vem veure: "La Venta d'en Puvill"!, el restaurant on tota la vida haviem parat, amb els nostres pares i avis, cada cop que pujàvem a La Vilella. Va ser un punt i final d'or.

A mesura que he anat païnt totes les sensacions que ahir s'acumulaven, la més forta que em queda és la d'haver tornat, per unes hores, a ser el Ferran dels 10, 15 anys. Tot i que ja ho sabia se'm fa evident que som fruit de totes les nostres vivències. Això és innegable. Tota i cadascuna de les experiències que hem viscut, siguin bones o dolentes, ens fan ser d'una manera o d'una altra. Per això crec que és important conèixer bé les arrels, saber d'on venim i d'on venen els nostres avantpassats. Aquest viatge al meu passat potser no acabarà aquí...

10 comentaris:

eli1ngee ha dit...

un relat fantàstic! sembla tret d'un llibre estil l'església del mar.....estic amb tu respecte a que cal saber d'on venim i també que els fets passats ens marquen sobre la nostra manera de ser i de fer....tot i que anem integrant coses noves i modificant actituds...
bé, ànims i espero la segona part ben aviat!
eli

Zirus ha dit...

Preciós, Ferran, m'he emocionat molt i m'has fet recordar la meva besàvia, que va morir centenària amb tot el segle XX a l'esquena. Una frase que sempre tindré al record: "Vine cap ací, mante". L'àvia Nieves era de Xàtiva, i aquest "mante" és una deformació de l'"amante", "estimat", que em deia quan em cridava al seu costat;-) Total, que gràcies per fer-me començar el dilluns tan positivament amb aquesta història de retrobaments tan bonica... vigila els àpats, que el nadal s'acosta...

Cris ha dit...

Un gran post, chupi! És chulo fer aquestes coses de tant en tant!

Nadia ha dit...

Doncs sí que és maco, sí. Tot i que d'aquest no has fet English Version!

Davo ha dit...

Efectivament, com va dir Sartre [no vull ser pedant: és l’única cosa que conec de l’existencialisme i m’ho va ensenyar la Carme, la profe de filo de COU], ‘l’existència precedeix l’essència’; en altres paraules, mai som, sino que anem sent. La nostra manera de ser no és complerta fins al moment en que deixem de ser i no som del tot fins que no hi som. A més, en català, es dóna la bonica coincidència de que el contrari de ‘SER’ és ‘RES’, que és el que som quan encara no hem començat a ser. Ho sento, però és que avui he tingut un dia molt dur: odio que plogui quan fa fred tant com que faci fred quan plou. Puc aprofitar l'avinentesa per enviar-li una forta abraçada al guapo del Ciro?

en Ferran ha dit...

Ostres, Dave, no hi havia caigut en això del SER i RES; molt bò i real!
Welcome 2 the world of blogs ;-)

Cristina ha dit...

Quin relat més maco. Tot i que no té res a veure, si vas fent relats de viatges, recorda't del de Torino... i del signore Cucco i el seu ristorante!

en Ferran ha dit...

Branera! Quina il·lusió, llegir-te per aquestes contrades! El Cucco, i tant. Saps? Sovint me'n recordo, d'aquell viatge, d'aquell restaurant i del sopar. Hi tornarem! :-)

Cristina ha dit...

Tinc una amiga vivint a Torino, estem pensant d'anar-hi a la primavera amb el Dani... t'apuntes?
Per cert, he enllaçat el meu blog amb el teu.
Petonets!!!

en Ferran ha dit...

Tentazione, tentazione!! ;-)
Parlem-ne...